Feia anys que la ciutat d’Alacant somiava amb tornar a veure un equip de la seua terra en el cim de l’handbol nacional. Una dels bressols de la disciplina a Espanya acumulava massa temps, més de tres dècades, sense colar a un dels seus clubs en l’elit. Exactament 33 anys després, l’Horneo EÓN Balonmano Alacant ho ha aconseguit. Huit temporades de projecte han desembocat en un ascens guardat en la seua carpeta d’objectius pràcticament des del seu renaixement en 2017. En la del club i en la d’una ciutat que s’ha il·lusionat en la gesta.
Gràcies a diferents suports i una òptima gestió que ha crescut campanya a campanya, l’EÓN va aconseguir el seu ascens a la màxima categoria de l’handbol espanyol el passat cap de setmana a Burgos. El club, que rep el suport de la Fundación Trinidad Alfonso, presidida per Juan Roig, a través del programa Comunitat d’Equips, va fer història: serà conjunt d’Asobal per primera vegada i prendrà el relleu del difunt Calpisa i els seus hereus en els anys 80 i 90, els últims alacantins a tocar tals cotes.
En aquell equip va jugar, precisament, el president de l’actual EÓN BM Alacant, Jaime Cremades ‘Ñago’. L’exporter va viure en els 80 l’última etapa d’un Calpisa que, deu anys més tard, anava a consumar la seua desaparició definitiva després de passar per diverses nomenclatures: Hèrcules-Calpisa, Tecnisán i Gelats Alacant abans de mudar-se a Benidorm i dissoldre’s en 1993. És per això que ‘Ñago’ coneix a la perfecció què suposa per a la seua ciutat l’ascens que el club que hui presidix ha aconseguit.
Cremades va aterrar en l’EÓN en 2021, quan es va convertir en Director General amb José Sánchez en la presidència. Va començar a liderar un projecte que, ja llavors, havia inclòs l’ascens a Asobal en el seu horitzó. Després d’aconseguir la permanència la temporada anterior, el club va ficar cap en la promoció de 2022. Es va quedar a un pas de la glòria. Una derrota en el playout davant Infinitat Santander -en eixe moment 14é classificat de la màxima categoria- va privar a Alacant de fer història al primer intent. No obstant això, eixe va ser el germen d’una convicció: retornar la ciutat a Asobal no era un impossible.
Dos cursos i un coqueteig amb el descens més tard, el fitxatge de Fernando Latorre per a la banqueta va ser, fet i fet, essencial. En la 2023/2024, amb un tècnic consagrat que arribava de provar mels europees amb Servigroup BM Benidorm -un altre dels clubs capdavanters de la Comunitat de l’Esport-, es va superar una temporada de transició en la qual, fins i tot, l’equip va haver de jugar lluny del seu ara remodelat pavelló Pitiu Rochel. De la mà de Latorre, alacantí i coneixedor del fervor a la ciutat per tornar pel cap alt alt, 2025 ha sigut definitiu per a aconseguir l’objectiu. Per a Ñago és el triomf de tota una ciutat que, des d’ara mateix, somia amb consolidar-se en l’elit.
Pregunta: Passats uns dies de l’ascens… Com està?
Resposta: Cansat. Estic molt esgotat perquè hem passat molta pressió, molts nervis. Però, d’altra banda, estic molt feliç perquè hem aconseguit una cosa històrica, una fita memorable per a la ciutat i per a l’handbol d’Alacant. Amb este ascens hem recuperat allò que es va perdre fa 33 anys, l’handbol d’elit a Alacant.
P: Què recorda d’aquell mític Calpisa d’Alacant que en els 70 liderava l’handbol nacional?
R: Jo vaig començar molt xicotet en este esport, quan era infantil, i en aquella època el Calpisa era un equip molt rellevant. Els meus entrenadors eren Mario Hernández, Santos Labaca, Víctor Lafuente… Gente que hui els jóvens no coneixen, però que van ser grans estreles. Ací vaig generar la meua afició i, llavors, va aparéixer eixe gran club, el Calpisa, que va aconseguir moltíssimes coses i va deixar un pòsit d’handbol a Alacant molt important. Record que va continuar creixent, va tindre la desgràcia de perdre patrocinis -potser pel fet que les estructures de club no eren les adequades- i va acabar desapareixent. 33 anys navegant sense handbol d’elit a Alacant són massa, ha sigut una llàstima.
P: Per a algú com vosté, que va formar part d’aquell últim club alacantí en el cim, què suposa este ascens?
R: Molt. Per això, des del naixement d’este club fa huit anys, amb l’aportació d’Horneo i la meua en els últims tres, es va plantejar este objectiu. Vam creure a crear un club seriós amb una estructura que perdurara. De fet, es diu EÓN pel Déu de l’eternitat. Creem una estructura que està per damunt de qualsevol de nosaltres. Sempre serem meres ferramentes per a aconseguir èxits, res més.
P: Es pot dir que este ascens és el triomf de tota una ciutat?
R: És així. Ens ompli d’orgull, com a alacantins i valencians, que hi haja un equip en Asobal que represente tant a Alacant com a la Comunitat Valenciana. Ens agradaria que foren molts més clubs els que foren ací per a defendre la Comunitat de l’Esport. Ara ens toca a nosaltres representar-la.
P: Malgrat les anteriors dos temporades amb pitjors resultats, la progressió del projecte a sigut meteòrica des de 2017…
R: És que este èxit ha succeït abans de l’esperat. El primer plantejament, des de la meua arribada, va ser crear un primer projecte per a barallar per l’ascens. No ho aconseguim, encara que juguem un playoff i vam ser a prop. A partir d’ací va arribar un any difícil i va anar llavors quan ens plantegem la contractació de Fernando Latorre com a entrenador per a un pla a tres anys amb la meta d’arribar a Asobal… I ha culminat en el segon. És cert que, abans, passem travessies en el desert, superem situacions en què arribem fins i tot a tindre el descens a un gol, però això també són experiències que ens han ajudat a no cometre eixos mateixos errors una vegada i una altra, i a prendre bones decisions.
P: Ha sigut una xutada d’energia tornar enguany al Pitiu Rochel?
R: Totalment. Estem parlant d’un pavelló que té 56 anys d’història i que ha guanyat quatre Copes del Rei, quatre lligues, una Copa d’Europa, un subcampionat d’Europa… Jo crec que té una història màgica, és un temple de l’handbol espanyol, i solament entrar i veure’l et recorda a aquella època anterior de fa tants anys.
P: El fitxatge d’un tècnic com Fernando Latorre, que ja havia tocat la Lliga Asobal i que havia portat al Benidorm a Europa… va ser una declaració d’intencions de cara al que hui s’ha aconseguit?
R: Quan contactem amb Fernando Latorre va haver-hi una persona que em va cridar personalment i em va dir: “Jaime, si voleu arribar a Asobal, este entrenador és el que us pot portar”. Se’ns va obrir un poc el cel perquè, a més, el fet de ser alacantí, d’alguna manera, li feia sentir-se identificat i il·lusionar-se amb l’objectiu. I sí, eixa va ser, clarament, una declaració d’intencions.
P: A partir d’ara, ja en Asobal, quin és l’objectiu a mig-llarg termini?
R: Consolidar-se, sens dubte. Però som ambiciosos en este tema. No pararem, ho hem demostrat ja en el nostre curt període de vida. Hem marcat objectius que s’han anat aconseguint i ara, després de l’esforç que ens ha costat, no deixarem que l’EÓ siga un equip ascensor. Hem de ser un equip que lluite per estar a la meitat de taula mínim. I d’ací cap amunt amb l’ajuda de les nostres institucions, els nostres patrocinadors i de la Fundación Trinidad Alfonso. Intentarem engrandir este club i l’handbol a la ciutat cada any un poc més.
